Textos per a una biografia
MENÚ:
1. Records d’infantesa
Josep Lloveras
2. Una pàgina viscuda, molt domèstica
Robert Vilà Farreny
3. Vivències de l’escoltisme
Emili Puigbert
4. Jordi Frigola i El Foment
Albert Vancells Noguer
5. En Jordi Frigola i el patronat del castell
Pere M. Noguera
6. En Jordi Frigola i “El Drac”
Roser Carles i Colom. Revista “El Drac”
7. En Jordi Frigola i els arxius
Josep Matas
8. En Jordi Frigola, historiador local
Xavier Cortadellas
ESCRITS:
1. Records d’infantesa
Josep Lloveras
Fins als 11 anys sempre fèiem colla en Jordi Frigola, Eugeni Gispert i jo mateix, en Josep Lloveras; vam ser colla fins que a l’iniciar primer de batxillerat, en Jordi ho va deixar. Vàrem mantenir l’amistat, però per camins diferents.
Vàrem gaudir plegats fins als 11 anys de moltes experiències; la bicicleta era el mitjà que ens donava llibertat de moviments: anàvem cap a la mota seguint el Daró, gairebé sempre ens acompanyava la mare de l’Eugeni.
Recordo que el Daró portava aigua, llots i molts peixos, que durant l’estiu anàvem a collir-los a cabassos, ja que els peixos quedaven concentrats a les darreres basses i era llavors quan els podíem agafar.
A finals d’estiu les basses donaven pas als llots verds i peixos morts amb la seva pudor.
En Jordi va deixar el Batxillerat i es va integrar al Foment Catòlic de forma activa.
2. Una pàgina viscuda, molt domèstica
Robert Vilà Farreny
D’aspecte fràgil, prudent, ordenat, constant, de conviccions arrelades, amb molta força interior, irrepetible. Així era en Jordi.
La meva pubertat i adolescència, amb el seu referent, varen ser exigents i aprofitades, banyades de rectitud,d´honestedat,de respecte, d´esperit de servei, de fidelitat envers la natura i la pàtria; i envers Déu.
Aquest és el caràcter propi dels escoltes. En Jordi fou l´iniciador de l’escoltisme a la Bisbal, a finals dels anys cinquanta.
Amb en Jordi i amb una maduresa incipient, em vaig iniciar en un compromís amb l’esdevenir del país, Catalunya. Amb en Jordi tenim episodis compartits a Perpinyà, a Prats de Molló, a Sant Miquel de Cuixà, a Montserrat, a Barcelona, a Llinars del Vallès, a Castellvell, a Santa Afra, etc., des d’on portàvem alenades de llibertat i la nova metodologia escolta de Ràngers i Pioners. Tornàvem amb missatges i enllaços i amb abundant documentació que calia amagar i distribuir. Tot, o gairebé tot, clandestí.
Amb en Jordi vaig fer coneixença de prohoms supervivents de la desfeta de la guerra i de la llarga nit de la dictadura: Raimon, Josep Ma.Espinàs, mossèn Dalmau, mossèn Pere Ribot, Josep Martorell, Oriol Martorell, Alexandre Galí, l´abat Escarré, la comunitat de Cuixà, mossèn Narcís Jubany, Batista i Roca, Eulàlia Blasi, Ferran Soldevila, Miquel Porter. No cal esmentar fets puntuals, n´hi ha molts.
Així va anar passant el temps, i en Jordi, discretament, al costat dels que deixàvem l´adolescència. Sempre en actitud de servei, en molts llocs públics de la societat, mai remunerats, sempre lliures de lucre. Això i més amb el guiatge d’en Jordi i amb el referent de
l´escoltisme, que ens va obrir el camí de la vida: als anys 60 la fundació dels Amics de la Sardana, aconseguint més de 300 socis a 10 pessetes al mes que donaven per una audició de sardanes mensual i l´inici de l´ensenyament de ballar, estiu i hivern, amb centenars de nois i noies il·lusionats per aprendre; festivals musicals animant la Festa Major; la participació en la Junta de l´Aplec de la Sardana; vetllades de la Nova Cançó catalana; la implantació dels Ràngers i Pioners, que introduïa a l´escoltisme la metodologia de l’Escola Nova, etc. etc.
Més endavant trobades memorables, nocturnes, clandestines, d’activistes d’aquí i d’arreu, i “redades” de la guàrdia civil, amb el que això significava.
I, ja de gran, lluny de seu entorn, càrrecs en Associacions de Pares en escoles i instituts; en serveis compromesos, variats i arriscats en l’esdevenir de la Parròquia i el Bisbat. També en la Junta de la Unió de Comerciants, i en Patronats de col·legis amb caràcter propi, etc. Sempre amb aquell tarannà i la saó apresos d’en Jordi, sense lluïment, altruista, gratuït.
Una pàgina, entre moltes altres, carregada de petjada i d’empremta.
El relat ha resultat fàcil i emotiu. I més enllà de tot plegat, un bon amic.
Així era en Jordi.
3. Vivències de l'Escoltisme
Emili Puigbert
Parlar de Jordi Frigola i Arpa és anomenar una persona entregada als seus ideals i al País.
Respecte a l’Escoltisme, ell era el Cap de l’Agrupament, la meva relació va ser curta en el temps, però molt intensa en l’activitat.
El juliol de 1960 es presenta la Bandera de l’Agrupament Escolta de la Bisbal, i a l’any següent, 1961, es celebrà el Camp d’estiu juntament amb l’Agrupament de Sant Feliu de Guíxols a Santa Afra (Ginestar) municipi de Sant Gregori.
La meva col·laboració era com a encarregat de la intendència, compartint menús i comptabilitat amb en Carles Coll i Sunyer.
Als anys 1962 i 1964 repetia d’intendent als campaments de Joanetes (Vall d’en Bas); al 1964 una gran tempesta ens desmuntà tot el camp i ens instal·larem a les estances inigualables de la Rectoria de Joanetes.
Ni un problema ni un mal “rotllo”!
Així era en Jordi.
4. Jordi Frigola i el Foment
Albert Vancells Noguer
Escriure sobre un historiador escriptor, per part d’una persona de ciències, imposa molt. Costa saber com enfocar l’escrit. Tanmateix no vaig poder declinar la invitació per la gran estima i respecte que em mereix la memòria d’en Jordi.
Recordo el primer cop que vaig parlar amb en Jordi. Ell feia de pastor “major” en els pastorets i jo feia de pastor petit, es feia proper i sempre animava que tot sortís bé. He recordat aquelles sessions del Foment amb simpatia i enyorança.
Ja adolescent, vaig assistir per primer cop a una sessió de cinefòrum al mateix recinte, amb en Miquel Porter de moderador. Em va impressionar una mica la seriositat que hi havia i la quantitat de conclusions que s’hi treien d’una pel·lícula. El Foment ho organitzava una colla de joves: en Jaume Bagué, la Sefa Ponsatí i en Jordi Frigola (entre d’altres).
Érem uns quants aficionats al tenis que un dia ens vàrem reunir amb el President del Foment per crear una secció del Tenis Foment. Recordo l’assemblea de socis per decidir si ho fèiem o no, i que majoritàriament va sortir que sí, però hi va haver veus discordants, ja que era el moment del Pla General d’Urbanisme i aquestes veus deien que el camp parroquial estaria afectat. Una de les veus va ser en Jordi. Com es lògic vaig anar a veure’l i vàrem tenir una xerrada molt interessant, sobre el bé comú i el privat. Quin goig poder dialogar amb ell, amb arguments, tranquil·litat i serenor, tal com era ell.
Quan vaig ocupar el càrrec de President del Foment, en Jordi opinava de les coses que fèiem, i sempre amb tarannà constructiu. Quan vàrem organitzar el concurs de pessebres, ho va recolzar perquè em va dir que això sí que era una tasca adequada per al Foment, que lligava amb els estatuts, i tenia una manera de fer participativa i que s’obria a la població.
A la Junta hi va participar en Jaume Bagué per intentar refer el cinefòrum, però aquells moments no eren els adequats, ja que hi havia les primeres eleccions municipals, i en Jordi molt sàviament, m’ho va advertir.
Quan el Foment no trobava orientació,ell va intentar posar-se al capdavant de President, i sé la seva lluita per intentar refer una agonia que encara dura .
Per acabar només volia deixar constància del meu agraïment a en Jordi Frigola, pel seu activisme cultural en pro de la ciutat de la Bisbal, per la seva veu en tot moment present en actes i xerrades arreu, per la seva senzillesa i per la seva humanitat.
GRÀCIES JORDI
5. En Jordi Frigola i el Patronat del Castell
Pere M. Noguera
L’amistat amb en Jordi Frigola comença als anys de la comissió promotora del patronat del Castell, a finals dels anys seixanta.
Entre altres, érem en Jordi i Assumpció Frigola, Emili i Joan Puigbert, Carles Coll, Joan Foixà, Anna Vallespí, Lluís Plana, Pietat Soler, Paco Pibernat, Joan Vilà Garriga, Sefa Ponsatí…
Una característica eren les exposicions d’estiu al Castell que preparàvem tot l’any. D’aquestes en sortien ressenyes als diaris de l’època i a la revista Destino per part dels crítics d’art Maria Lluïsa Borràs i Daniel Giralt-Miracle.
El mateix Jordi a la publicació EL CASTELL DE LA BISBAL (llibret dins el programa de X GRAN APLEC DE LA SARDANA DE LA BISBAL de l’any 1972) explicava, en català, les nombroses i diverses activitats organitzades pel grup i el perquè calia constituir el PATRONAT DEL CASTELL i, per tant, dotar-lo d’estatuts: l’interès pel Castell, als anys esmentats (dècada 1960-1970), fa que es promocionin i s’hi celebrin un seguit d’activitats culturals: exposicions, concerts, conferències, teatre, etc.la majoria d’aquests actes van ser deguts a la iniciativa i esforç de particulars. La importància d’alguns (per exemple l’exposició de “Ceràmica catalana actual” de l’any 1969, fou visitada per més de 15.000 persones) fa que s’hagués pensat a donar-hi continuïtat i una consistència, ja que tot el que es feia fins llavors era força esporàdic i experimental (…)
A tall d’exemple puc explicar que per l’exposició i publicació PER LA RUTA MONUMENTAL DEL BAIX EMPORDÀ vam fer un intens treball de camp per tota la comarca buscant aquelles obres representatives.
Amb en Jordi sempre teníem bona entrada arreu ja que estava implicat políticament dins moviments cristians progressistes com els FETS DE PALAU-SATOR.
Per altres exposicions ens vam desplaçar a Barcelona amb els seu cotxe per anar a buscar peces de l’Etnològic; l’escultor Eudald Serra n’era col·laborador hi havia estat professor meu a la Massana. Teníem entrada lliure al magatzem del Museu, les obres que vam triar van viatjar a la Bisbal entre pólvora i dinamita, productes que en Jordi necessitava per al seu negoci. Érem encara en dictadura.
Des de la comissió promotora del Patronat del Castell també es va començar la col·lecció de ceràmica que va ser l’inici del Museu de Ceràmica. Es trobava a les dependències del Castell, on anys després s’hi va ubicar l’Arxiu Comarcal.
Exposicions realitzades des de la Comissió del Patronat del Castell:
1. Exposició Ceràmica Catalana Actual, 1969
2. Per la ruta monumental del Baix Empordà, 1970
3. Tres artistes catalans al Castell de la Bisbal: Marcel Martí, Pol Vilalta i Pere M Noguera, 1971
4. La ceràmica popular, 1972
5. Jocs i Joguines, 1973
En Jordi Frigola és molt més, aquest apunt és només l’inici de la nostra complicitat. Cal dir que en Jordi va ser amic de tota la família Martinez Noguera.
6. En Jordi Frigola i el "Drac"
Roser Carles i Colom. Revista “El Drac”
En Jordi m’hauria presentat com a una pubilla del barri pagès de la Bisbal i segurament ho faria amb aquell somriure a voltes sorneguer. Vam compartir moltes estones al Consell de redacció de la revista d’informació bisbalenca “El Drac”, que es va editar des del 1988 al 2004. En Jordi en va formar part des del número 1 fins al final, de manera mot activa.
Repassant les revistes podem veure dues facetes d’en Jordi, no gens contraposades. Una, la d’historiador en les seccions de “Retalls de la nostra història” o “Bisbalencs d’abans”, on ens va il·lustrar, de manera pedagògica i clara, des de la seva saviesa, sobre una història viva , documentada rellegint papers i recercant en la memòria pròpia o dels seus conciutadans.
La segona, la del reporter documentat, rigorós i crític envers tot allò que considerava que anava en contra dels interessos dels bisbalencs i bisbalenques. Al primer número, ja ens advertia de les seves intencions: “No serà aquesta la primera vegada, ni l’última, que en la història de la Bisbal se suscitin problemes i que s’hagi d’explicar el que és el bé comú o l’interès de la majoria, quan és antagònic amb l’egoisme d’uns pocs i llurs hisendes i guanys”
La preservació del patrimoni històric ( el Call, el Castell, el Pont Vell, edificis i places històriques…), l’ordenació urbanística ( de fet, era més defensor del Pla d’Ordenació Urbanística que algun dels seus redactors), la política cultural , la creació i millora de serveis (l’ Hospital Geriàtric, el Museu de la Ceràmica, el Mundial, la Biblioteca, els Jutjats…), la conservació de la capitalitat de la comarca, varen ser alguns dels seus camps de batalla ( i no només des de les pàgines del Drac).
No se’n va estar mai de fer crítica punyent contra els consistoris i polítics de tots colors, quan creia que actuaven de manera poc democràtica, poc planificada, actuant per uns interessos diferents als que ell creia que havia de tenir un polític: capacitat de diàleg i d’autocrítica, amb sensibilitat (s), mirar per als interessos dels ciutadans, amb implicació. Deia “no n’hi ha prou amb treballar molt, cal fer-ho bé”. No se n’estava de denunciar actuacions prepotents i demagògiques.
“Per què aquesta mania orgullosa de treure el que hi ha configurat per fer-hi una cosa nova de dubtós èxit? les ciutats són el resultat del que volen els seus ciutadans, els Ajuntaments només són els executors de la voluntat popular expressada contínuament i no cada quatre anys.”
El seu pas per un munt d’entitats, el seu tarannà conversador feia que conegués bé el teixit associatiu i un munt de gent, i que pogués suggerir col·laboradors per a diferents temes a la revista.
Els bisbalencs tampoc vau quedar al marge de la seva anàlisi, a vegades creia que la gent era conformista, tossuda, mesella i poc crítica, que votava els seus governats perquè era “el mal menor”.
No voldria, però, que només quedés retratada la seva vessant de crític compromès, perquè en Jordi era una persona generosa, treballadora, rigorosa, implicada… La Bisbal era la seva estimada i la volia viva, amb capacitat de generar sinèrgies culturals, econòmiques, socials, turístiques… i a això va dedicar moltes energies, moltes emprenyades i moltes hores. En Jordi era força “Drac”: democràtic, plural, popular, obert a tothom, catalanista i bisbalenc
Jordi, la Bisbal et troba molt a faltar, et trobem molt a faltar.
7. En Jordi Frigola i els arxius
Josep Matas
Repassant les publicacions d’en Jordi Frigola observem que a mitjans de la dècada dels anys setanta del segle passat té ja un gran interès per la història de la seva ciutat, i que hi treballa. Abans però que se li despertés aquest interès, es guardava al Castell un fons extraordinari de llibres de les notaries del districte de la Bisbal, milers de protocols notarials dels segles XIII al XIX que l’abril de 1966 es van traslladar a l’Arxiu Provincial de Girona. No consta que en Jordi Frigola consultés aquest arxiu quan estava al Castell, per cert en pèssimes condicions de conservació, tot s’ha de dir. Més endavant, ja als anys setanta, sí que va pujar a les golfes de l’Ajuntament Vell on es guardava l’arxiu municipal. Allà hi va trobar documents parcialment protegits i més o menys ordenats gràcies als treballs que entre 1931-1934 l’alcalde republicà Pere Lloberas va encarregar a un pres a canvi de redimir la seva condemna. No obstant la majoria de documents estaven apilonats, sense control ni seguretat de cap classe, i es van acabar de barrejar i de malmenar quan es van traslladar de qualsevol manera al darrer pis del nou Ajuntament. Sabem que en Jordi hi va consultar almenys els manuals d’acords més antics, el llibre del mostassaf i els llibres de comptes.
Pels seus treballs sabem també que Jordi Frigola va tenir accés a arxius particulars. Alguns dels documents que cita tenen aquest origen, en especial els referits a la Universitat (l’Ajuntament) dels forans, o sigui l’organització i administració dels veïnats i barris dels pagesos, entre els quals Fonteta i Sant Pol. Li interessaven els conflictes entre vilatans i forans, així com l’estudi de les famílies de terratinents residents a la Bisbal, una classe social que va singularitzar la vila en especial durant el segle XIX. Va trobar també informació a arxius privats per a l’estudi dels denominats afrancesats (final segle XVIII principi segle XIX), un altre dels temes en els que ens ha deixat interessants aportacions. Cita sovint, per exemple, l’Arxiu de la família Abadal de Rupià. Certament les biblioteques i arxius particulars van facilitar-li molta informació sobre diverses i interessants matèries.
El 1982 es va signar el conveni entre l’Ajuntament i la Generalitat per a la creació de l’Arxiu Comarcal, equipament inaugurat el maig de 1984. S’ha de dir que en un primer moment en Jordi es va mantenir distant, poc o gens entusiasta en relació a aquest projecte. Va ser així perquè era molt crític amb l’Ajuntament signant del conveni (una estranya coalició entre la UCD i ERC) i també perquè era escèptic, o potser no veia en aquell moment la importància de disposar d’equipaments arxivístics i personal especialitzat. Va sense dir que amb els anys en Jordi s’acabaria convertint amb magnífic i insubstituïble col·laborador de l’Arxiu Comarcal, a més d’usuari dels seus serveis.
A mesura que avançava en els seus estudis Jordi Frigola va consultar altres fons que complementaven els arxius bisbalencs. Va consultar a Girona els protocols notarials que havien estat al Castell i als que ens hem referit abans, així com l’Arxiu Diocesà i l’Arxiu Municipal. A Barcelona visità l’hemeroteca històrica de l’Arxiu de la Ciutat, l’Arxiu de la Corona d’Aragó i la Biblioteca de Catalunya. En els seus textos trobem també referències puntuals d’altres centres. Explicava que de vegades li proporcionaven dades i còpies de documents altres estudiosos i historiadors. És el cas, per exemple, dels interessants materials de la Biblioteca del Palacio Real i del Archivo Histórico Nacional de Madrid que li va passar el polític Francesc Ferrer i Gironès.
En la seva relació amb els arxius en Jordi Frigola va conèixer la descurança en la que es trobaven quan es va començar a interessar per la història i va viure la progressiva creació de centres i equipaments especialitzats i professionalitzats. Reconforta saber que almenys durant molts anys va poder treballar-hi amb condicions correctes i ben atès.
5. En Jordi Frigola, historiador local
Xavier Cortadellas
Va dir tantes vegades que no era historiador que em sembla que no he conegut ni coneixeré mai ningú que es vegi amb cor de contradir-lo. Efectivament, en Jordi Frigola no era historiador. Tampoc no ho va ser en Pere Lloberas, les dues persones gràcies a les quals, paradoxalment, sabem més coses de la història de la Bisbal. De fet també, quasi són les dues úniques que han provat d’explicar-ne la història amb una mica de continuïtat. I no en sabríem gaire res si no hagués estat per ells dos.
Gràcies a en Pere Lloberas, sabem sobretot fets de la Bisbal dels segles XIX i XX. Gràcies a en Jordi Frigola, a més d’alguns fets d’aquests dos segles -episodis com, per exemple, la persecució religiosa a la guerra del 1936-1939-, coneixem el segle XVIII: el fet musical, la religió, l’urbanisme, algunes famílies, la cultura i l’art … o alguns aspectes de l’edat mitjana: l’estructura medieval de la Bisbal, el seu mercat, alguns personatges com Pere Canyà, remença, o Pere de Torroella. Avui també, gràcies al seu darrer llibre, coneixem el segle XVI a la Bisbal, l’únic monogràfic que va escriure si descomptem la seva monografia sobre el Castell.
Del segle XVII, en canvi, la gent de la Bisbal no en sabem gaire res perquè ni els historiadors ni la gent que no era historiadora com en Jordi Frigola o en Pere Lloberas no n’han parlat gaire. És un dels grans buits de la nostra història, juntament amb bona part de l’alta i de la baixa edat mitjana. Del segle XVII, en tot cas, en Jordi Frigola és dels pocs que en va començar a parlar: algunes imatges religioses, l’ensorrament d’un arc del Pont Vell el novembre de l’any 1621, la participació d’alguns bisbalencs a la Guerra dels Segadors, algunes pestes i epidèmies… No gaire res. Com que a començaments d’aquest segle el bisbe Francisco Arévalo de Suazo va reformar l’interior i la façana del castell i va convertir-lo en un palau i com que també va manar fer el Pont Vell, en Jordi va poder dir-ne alguna cosa més. En sabia poc i la primera conseqüència és que nosaltres també en sabem poc. Ara que ens ha deixat, la gent que estem interessats a conèixer la història de la Bisbal continuarem esperant que algú ens expliqui aquest segle. Potser fins i tot, un dia algú anirà més enllà i completarà el llibre de la història de la Bisbal que en Jordi Frigola va escriure als Quaderns de la Revista de Girona. De moment, és el millor que tenim. També pràcticament, l’única síntesi. Com és ben sabut, la història no només la fem entre tots, sinó que com a tants altres llocs, a la Bisbal ha estat gent que no és historiadora qui ha començat a explicar-la.
